obres

Estel Ciurana utilitza la  fotografia per captar la seva manera d’entendre el món, la qual és inexplicable en paraules. Era  petita quan va començar a col·leccionar roba antiga fins a convertir-se en una dèria que queda reflectida en les seves fotografies. Va començar a guardar roba vella que trobava a les masies dels seus avis. Per ella aquesta roba era important, ja que era una manera de preservar en la memòria la gent que havia portat aquesta roba. Es tracta d’una qüestió de nostàlgia. Al llarg dels anys ha anat unificant el seu gust per la moda amb l’ interès per la roba vintage.

En la seva obra majoritàriament treballa amb noies com a models, a través d’elles es sent més reflectida. Li és més fàcil transmetre les seves sensacions a través dels seus cossos, en els quals troba un equilibri entre erotisme, delicadesa i poder.

Un altre tret característic de la seva obra són els indrets desconcertants, poc usuals. Ja de nena, Estel tenia la necessitat d’evadir-se i aïllar-se encara que només fos per uns instants. S’endinsava dins el seu propi món, el qual només ella entenia. En aquests indrets oblidats o inexistents el temps s’atura per Estel. L’objectiu de la seva fotografia és transportar l’espectador a aquests llocs i evocar-los-hi noves sensacions.

Un altre tret característic de la seva obra que ens crida l’atenció és la utilització de màscares en algunes fotografies. Estel justifica la utilització de les màscares com un element que li permet captar a través de la fotografia l’absurditat humana. Els humans tendeixen a perseguir la raó de les coses, trobar les explicacions de tot allò que els envolta, pensen que res és perquè si. Sempre hi ha d’haver una raó, però en el moment en que no la troben, o no coneixen l’explicació de les coses, apareix la sensació d’allò absurd, allò fet sense sentit. Sensacions que els costa acceptar i que no els agrada sentir. Estel creu que les persones serien més felices si deixessin de buscar el perquè a totes les coses, acceptessin que existeix allò absurd i allò fet sense sentit. Les màscares d’Estel són una mica això, són l’element de la seva fotografia que li permet realitzar les coses perquè si, sense la necessitat d’una raó exacta. És un element que apareix en la seva obra de manera espontània.

Respecte les màscares s’ha de tenir en compte un altre significat que tenen en l’obra. Per Estel les màscares tenen un punt de morbositat en el moment que serveixen per treure la identitat a la retratada.  En algunes de les seves fotografies trobem que Estel ha negat o eliminat la identitat de la model. A través d’unes màscares Estel és capaç de fer que la model no sigui la mateixa. Gràcies a l’eliminació de la identitat Estel converteix el model en un personatge seu, un personatge de la seva imaginació.

És amb les màscares on Estel ens demostra que la identitat de les persones pot variar, pot desaparèixer amb un moment i transformar-se. Això ens diu que les persones no tenen una sola identitat, sinó que en tenen moltes i totes diverses. En cada moment adopten la identitat que els hi convé, la més correcte i la que més s’adapta a cada situació. Per tant és tracta d’una identitat nòmada, mai està fixe, sinó que sempre està en moviment; canviant i evolucionant.

L’àmbit de l’art és idoni per experimentar amb la identitat, és un món lliure on l’artista es  permet crear persones noves, o transformar-les en altres totalment diferents. A través de petits detalls, o simples canvis poden canviar la identitat d’una persona, convertir-la en una altre totalment diferent. Aquí és on trobem a Estel, a partir de les màscares crea jocs identitaris, amagant una part del cos crea un espai ambigu i transformador.

A través de totes aquestes característiques ens adonem que el resultat final de la fotografia d’Estel es una invenció de la pròpia artista; un personatge sense identitat en un lloc desconcertant. Tot és producte de la seva imaginació. Molt hàbilment l’Estel sap crear un personatge que es irreconeixible per tothom. Deixa de ser algú en el moment que és posa la màscara, convertint-se en un personatge irreal situat en un espai desconegut o bé poc usual[1].

El sentit de la fotografia d’Estel Ciurana el podem troba en aquesta cita: “Si pogués explicar la història amb paraules, no necessitaria anar carregat amb una càmera” de Lewis Hine.

S.R.


[1]          Ciurana, Estel, “ Imatges d’un bosc cremat “ (2012),  en premsa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s