obres

Tal i com podem veure en les obres escollides, Joy Ful destaca per la varietat de tècniques que utilitza. Sovint es serveix de la pintura acrílica i l’aquarel·la, així com també del llapis de carbó i pastels pel dibuix i la fotografia en alguns treballs. Tanmateix, la seva tècnica predilecta és el gravat sobre fusta, amb la qual, en l’actualitat, treballa exclusivament.

En quant a la temàtica, Joy Ful concep l’artista en la societat sota un paper polític, de denúncia: “je ne crois pas en la politique, mais en le système artistique”. D’aquesta manera, la seva pràctica artística s’articula al voltant del tema central de la figura de l’ésser humà en relació en el seu context social que, al seu torn, es desenvolupa en diversos apartats específics –com el retrat, l’autoretrat o la relació de la dona amb el seu cos i amb el seu entorn–. Actualment, l’artista segueix aquest mateix fil conductor treballant amb els fluids corporals, fet que implica un allunyament de la figuració i l’exploració d’un nou món, l’abstracte.

Així doncs, podríem definir l’obra de Joy Ful, encara no gaire nombrosa degut a la seva edat, com una cruïlla d’interaccions i confluències entre diverses cultures i un gran ventall de tècniques, un espai d’experimentació constant de les diverses cares d’un mateix prisma.

Writing Nudes es tracta d’una performance del 2009 de l’artista Joy Ful, en col·laboració amb un artista home, documentada per aquestes fotografies, que consisteix en l’experimentació de la relació íntima de desig que s’estableix entre l’home i la dona. Aquesta relació s’exemplifica a partir de l’acció de l’artista masculí d’escriure un poema sobre el nu i el desig sobre el cos nu de Joy Ful. Aquest acte, i per extensió l’acte de creació dels artistes masculins, ha estat interpretat, des d’una posició feminista (el cas de Jackson Pollock n’és un bon exemple), com l’ejaculació de l’home a partir del pinzell. D’aquesta manera, podríem dir que, en aquest cas, l’artista masculí “ejacularia”, a partir del traç del negre del pinzell, sobre el cos nu i rosat de Joy Ful, mostrant-se un interès exclusiu pel desig masculí i un desinterès absolut pel desig de la dona. Així doncs, aquesta performance tematitza aquest desig masclista que predomina en la relació home-dona de la societat actual i menysprea, mitjançant la ignorància del desig femení, la dona i la seva sexualitat.

Aquesta pràctica artística pretén, doncs, en primera instància, reivindicar el desig femení en la seva intimitat i, tot seguit, promou la revalorització de la dona en la societat. Aquest pas d’allò particular (la dona com a individu) a allò general (la dona dins la societat) es du a terme principalment a partir de dos aspectes. D’una banda, el cos femení no té rostre, fet que automàticament provoca que la protagonista pugui ser qualsevol dona, fent referència així a la identitat femenina en sentit genèric:

Je n’ai fait que reproduire un corps de femme et n’ai pas voulu reproduire le visage car je ne voulais justement pas mettre une identité sur ce corps ou le personnaliser.”

D’altra banda, l’ús de la llum blanca i clara fa que el cos nu prengui un cert color rosat i blanquinós que remet a un cos pur i verge. A més a més, el cos es mostra sota una actitud passiva, entregant-se al desig masculí. D’aquesta manera, podríem dir que aquest tractament del cos a partir de llum blanca i colors rosats, fa que el cos de l’artista passi a representar el cos femení ideal com a objecte sexual de l’home. Fins i tot, salvant les distàncies, podríem comparar aquest tractament del cos i la llum amb els nus femenins academicistes del s. XIX, on també s’observa aquesta mateixa actitud que reflecteix alhora la relació home-dona de l’època.

Així doncs, en resum, podríem dir que, denunciant aquest desig masclista que concep la dona com a objecte sexual, el treball de Joy Ful pretén destruir les idees de la societat actual que regeixen la relació home-dona, per tal de trobar uns valors d’igualtat veritables que permetin reconstruir els lligams home-dona d’una manera més justa i respectuosa.

Aquest gravat, Nigerian Soldier dut a terme a partir d’una fotografia, és l’últim d’una sèrie de quatre gravats, composta per altres retrats, el d’un noi d’una favela de Rio de Janeiro (Rio de Janeiro: man from a favela); Sébastian, un noi alemany (Sébastian), i un darrer jove representat en un estat de ràbia (Ravia –títol en protuguès-). De Nigerian Soldier, Joy Ful en destaca la mirada del soldat, el tema principal de motivació per l’obra:

“[…] J’ai trouvé le regard du soldat très intéressant. Cela m’a tout de suite inspirée. Son regard est chargé de signification: de détermination, il sait ce qu’il doit faire et ne réfléchit plus. Il connaît son travail, aucune humanité ne peut interférer avec son devoir, celui de soldat et de tuer l’ennemi. Il n’a plus de pitié. Il a un côté désabusé.”

Si comparem les obres, el primer que crida l’atenció és que està formada per tres retrats de persones de llocs completament diferents del món: Brasil, Alemanya i Nigèria, cosa que ens remet automàticament a les influències de les diverses cultures que caracteritza l’obra de Joy Ful. Tenint present la seva estada a Sud Amèrica, cal assenyalar la importància del Manifest Antropofàgic en el replantejament de les relacions entre Europa – Llatinoamèrica. Juntament amb aquestes influències, caldria destacar, en el cas concret de Nigerian Soldier, Marlène Dumas, una artista sud-africana molt admirada per Joy Ful. Tanmateix, aquestes obres que inicialment semblen tan diferents, queden unides per diverses vies. En primer lloc, per l’ús del gravat. Tot seguit, el retrat només del bust i la poca indumentària dels personatges els apropa. Finalment, també cal destacar com a nexe d’unió les situacions i estats en què es representen els personatges, alhora que en remeten d’altres (guerra, fam, pobresa, impotència, injustícia i ràbia).

D’aquesta manera, anul·lant les diferències racials i ètniques entre els diversos personatges i ressaltant-ne les similituds, Joy Ful ens presenta tres retrats de persones de diferents llocs del món que ens permeten d’apropar-nos a realitats diferents, contraposar-les, fent sorgir vells fantasmes i qüestionant la història convencional, escrivint així narracions alternatives.

Obscene II és un díptic que es compon de dues obres: un autoretrat de l’artista i un retrat del dictador  Mahmoud Ahmadinejad (president d’Iran). En l’autoretrat, l’artista es representa, sota colors verds, en una expressió de ràbia, de fúria, que es reafirmen amb les esquitxades de color vermell que remeten a la sang. Aquesta representació, posteriorment l’artista, correspondria a l’exteriorització inconscient de la seva situació personal amb la seva família. Pel que fa al retrat del dictador, de colors vermellosos i terrosos, hi podem observar una clara influència de la premsa i el món del grafisme (en particular, l’artista destaca els pòster de la Segons Guerra Mundial). D’una banda, el retrat està basat en una fotografia de premsa i, de l’altra, hi destaca l’ús de les lletres en el collage i el graffiti. Pel que fa a la temàtica, aquest retrat forma part de les sèries de l’artista sobre els dictadors dels països del Orient Mitjà, on recentment es va produir la famosa revolta anomenada “primavera àrab”. Aquest fet explica la paraula “printemps” que trobem en la frase de la part superior del díptic, la qual animaria una possible revolta a l’Iran, indret on encara no ha tingut lloc aquesta revolta:

“[…] C’est marqué “un air de printemps” pour rappeler que l’Iran n’a pas vécu de soulèvement de la part du peuple durant le printemps arabe mais que les révoltes populaires sont présentes et que cela pourrait très bien arriver en Iran aussi. “Un air de printemps” est donc une sorte de mise en garde pour rappeler que le printemps arabe aurait et peut toujours arriver en Iran.”

Altra vegada, ens trobem davant de dues obres de contextos i colors totalment diferents unides, en un mateix díptic, per una situació comuna de ràbia i impotència. D’una banda, l’autoretrat de l’artista, expressant la seva ràbia davant de la situació familiar, dóna també veu a les víctimes (molt sovint dones) de la dictadura i els conflictes armats a l’Orient Mitjà. De l’altra, el dictador Ahmadinejad representa també, en certa manera, la situació familiar de l’artista. En aquesta obra de revolució contra un ordre dictatorial, caldria mencionar els grups clandestins d’artistes xilens, apareguts durant la dictadura de Pinochet, com una de les influències més importants que Joy Ful s’endú de la seva estada en la Universitat de Xile.

D’aquesta manera, la mateixa obra, a partir dels contrastos entre les dues parts del quadre, ens parla de dues realitats diferents que a la vegada tenen similituds. D’una banda, exterioritza la relació entre ella i la seva família i, de l’altra, denuncia una situació de l’actualitat. Així, exterioritzant l’interior i interioritzant l’exterior, s’enriqueixen i apareixen noves versions de les situacions presentades, alhora que es presenta l’art com a esperança, com a desencadenant d’un canvi, d’una revolució.

A.L.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s