obres


Paradise Circus (2012)
Vídeo 04′ 09”

És un audiovisual d’una durada de 4 minuts. Juga amb una simbiosi entre la música “drum’s bass” i l’expressió corporal del seu cos. Utilitza jocs de transparències amb miralls de bany translúcids que permeten veure a manera de “voyeur” un cos femení nu darrera d’una mampara o el plàstic d’embolcallar que rodeja un cos femení nu a manera de fetus, del que tampoc es distingeixen les faccions facials, però sí el cos que està rodejat pels braços i que poc a poc es va alliberant i mostra la seva nuesa púdicament. També va jugant amb el grafisme, de dibuixos geomètrics o de vegetals, senzills. Els va pintant i esborrant. El cos, en concret la cara i els peus, serveix també de suport del color, vermell i blanc. Aquest cos és pintat com si es tractés d’una cerimònia tribal. Persegueix atrapar els sentits de la vista i de l’oïda de l’espectador i a partir d’ells obrir-li les emocions i fer-lo entrar en la seva identitat femenina, potser turmentada.

Es va començar a introduir al món de la performance a partir de l’exposició oral resultat del seu treball de recerca de final de batxillerat, anomenat Mutilació genital femenina, i donada la cruesa del tema va decidir tractar-lo de la manera més plàstica possible, a la vegada que jugava amb la incomoditat de la repetició, és des d’aquí que va elaborar la performance presentada a Figueres el març de 2012.

Gràcies a la intervenció de la professora Esther Baulida, la performance va ser inclosa dins dels actes programats amb motiu del festival Empordanesos que organitza i coordina Pilar Farrés.

Marina Torrington s’hi presentà acompanyada de la música del percussionista Jordi Rallo. La jove torna a jugar amb l’expressió corporal del seu propi cos, amb el vestuari vermell, suggestiu i simple com la mateixa pell. El vermell contrastava amb el negre intens del seu cabell. Utilitza una posada en escena austera i aprofita el propi mobiliari urbà com escenari, com un joc amb el mateix Dalí. L’escultura homenatge a l’artista és utilitzada com a suport d’unes cintes vermelles amb les que juga enllaçant-les com si estigués teixint, cosint en aquest cas la dona mutilada. El mateix vermell pot representar un filament de sang del cos de la dona agredida físicament. La Marina n’oblida la plàstica del grafisme quan dibuixa una simple, però enèrgica línia vermella sobre un plàstic blanc situat al sòl. Representa una mena d’òrgan genital femení cosit.

El ball amb la música i el color vermell transmeten una sensació d’inquietud. Estableix una relació directa amb l’agressió sexual, amb el control del subjecte femení, maltractat, mutilat i privat de la pròpia sexualitat. Ha articulat un discurs contra una masculinitat agressiva, creada al voltat de principis com la virginitat i fidelitat femenina i de possessió; un discurs arcaic de domini i privació. La Marina explicita amb el seu treball la denúncia d’aquesta pràctica de mutilació, així com el discurs que l’acompanya.

Esther Baulida, professora de l’IES Alexandre Deulofeu ha escrit  sobre aquest treball que: “és interessant veure com una jove del seus pocs anys reivindica amb tanta vehemència allò que als nostres ulls és de sentit comú, però que amb ulls d’adult pren una perspectiva diferent. Un adult coneix que la realitat de les cultures que la practiquen tenen les seves pròpies normes i proteccions, moltes vegades amb una complexitat de paràmetres que fan que el tema sigui difícil d’accedir o llunyà”.

A conseqüència d’aquesta actuació va poder participar el novembre de 2012 en la que va ser la novena edició del Festival Internacional de Performance i Art d’Acció (FEM) de Girona, dirigit per la directora Denys Blacker. És un festival que busca la participació del públic amb la idea d’acostar la performance i l’art d’acció a tothom.

Spider és una performance creada a Istambul, situada en un espai públic fred,  anònim. Uns armaris/ portes metàl·liques, de color gris formen el fons, sobre una superfície descuidada de color grisenc.  En un extrem dos cossos vestits mig nus, embolcallats amb robes negres i blaves, de textura plastificada, estan entrellaçats com si formessin una aranya. Els cossos tenen una presència dura, a manera de “sado” o de lluita grecoromana. La jove torna a expressar la denúncia del domini d’un individu respecte d’un altre. Aquesta vegada ha utilitzat el seu propi cos i acompanyat d’un altre cos femení.

La mateixa Marina ens informa el perquè del seu interès per l’acció artística: “perquè em sembla una  de les formes més pures d’art. El fet que les seves definicions siguin tan obertes, et dóna una llibertat bastant integral. En general m’agrada molt l’art efímer i l’art del carrer, sempre m’ha semblat la manera més directa de fer arribar qualsevol missatge. També hi ha el factor  que la performance uneix expressió plàstica (en el sentit de creació d’imatges) i expressió corporal, requerint un control sobre aquesta última bastant important.”

Té divuit anys i no considera tenir un estil determinat i no vol limitar-se. Tanmateix en aquests moments té clar que busca l’expressió de qüestions internes, i sobretot sembla que el tema que la motiva és una cerca d’una identitat femenina que ha estat agredida per uns principis culturals d’arrel masculina dominant. A partir de la seva pròpia personalitat femenina rebel, o a partir de les seves  inquietuds,  busca jugar amb uns elements corporals i gràfics que proporcionen bellesa i incomoditat alhora. Busca fer compatible una bellesa estètica amb un missatge transgressor, que aporti incomoditat. El component lúdic està en funció del missatge i la performance és el camí escollit, a mig camí entre l’expressió corporal i la gràfica de les imatges. Els seus treballs els podem incloure dins el marc de l’art relacional, perquè busca provocar el públic, a fi que reflexioni. El tema a reflexionar és identitari,  la seva identitat com a dóna que fuig d’un domini masculí castrador, que mutila físicament i psicològica, i l’exemple més clar per la Marina és la mutilació dels genitals. La qüestió identitària també l’expressa en l’àlbum de fotos de la seva pàgina de Facebook, on hi penja un conjunt de fotografies de dones amb presència forta, alternativa, transgressora com la mateixa Frida Kahlo.

Marina Torrington, fa una cerca de la seva identitat femenina, com una identitat diferenciadora, transgressora, que trenca amb els estereotips femenins convencionals (cos, nuesa, provocació) gestats des del discurs masculí dominant, ho fa buscant una violència visual a partir d’elements com: el color vermell i negre, vestimenta provocativa o  sensualitat amb el seu moviment. La seva performance desenvoluparà el tema de la violència sexual vers la dona, lligats a la necessitat de dominar i si cal anul·lar profundament  la identitat femenina i sobretot la seva sexualitat. Amb els seus treballs reflecteix l’amputació del cos femení i la privació del plaer sexual de la dona, posant de manifest aquesta pràctica abominable, trencant i denunciant aquests discursos masculins que han quedat totalment obsolets. Denuncia la repressió d’una identitat, en aquest cas la femenina, i rebutja uns estereotips, en aquesta ocasió els del discurs masculí agressor. Des del seu treball condueix al públic a reflexionar sobre aquest binomi home/dona tan desigual.

Marina Torrington serà un exemple clar d’artista femenina que ens va bé per explicar l’objectiu del nostre treball: veure diferents punts de vista sobre l’evolució de la identitat en obres d’artistes femenines i la cerca de la reflexió.

J.G.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s