obres

Agentes del orden. ‘Registrando primer encuentro’ dins de “Aportación de agentes del orden” (2009)

Valor #1. La inculcación (2007)
[blip.tv http://blip.tv/play/AYOMiV4C?p=1 width=”550″ height=”443″]

DVD (b/n amb so)
10’ 10” ,  monitor 17”

Ayuda humanitaria (2008 – 2012)

Per a la Núria, l’art és una manera d’entendre el món, per aquest motiu tots els seus projectes tenen un fort component social i la seva línia d’investigació es centra en analitzar l’ètica de les institucions que ens governen. La seva metodologia consisteix en introduir dissonàncies en el dia a dia. Treballa amb la realitat, creant situacions, esdeveniments que fan sorgir móns en comptes de representar-los. Les seves obres estan encabides dins de la tradició de la performance, substituint el cos físic pel cos social. Utilitza la realitat i la conducta com a material de treball. En el nostre projecte expositiu, hem seleccionat tres obres de l’artista que s’encabeixen perfectament dins del segon, tercer i quart bloc, a propòsit de la identitat pròpia i els rols socials, la identitat femenina i la relació amb les identitats “altres”.

El primer projecte que presentem s’anomena Valor #1 i el va realitzar l’any 2007. Aquesta obra està estructurada en dues parts. La primera és un vídeo en el que es mostra com tatuen de forma permanent la frase “El dia de demà” a la planta del peu dret de l’artista. La segona és la documentació feta diàriament amb un escàner del desgast que pateix la frase tatuada, com a resultat de la fricció diària en caminar. El procés de documentació acaba quan només queda “dia de”, que, per la seva ubicació al peu, romandrà inscrit tota la seva vida. La inclinació de l’horitzó temporal cap al futur és una de les característiques de la civilització occidental. Aquesta tendència a projectar-nos cap el demà condiciona la nostra manera de viure el present. L’artista entén la inculcació d’aquest valor com una forma de control del subjecte. Així mateix, podem interpretar aquesta cicatriu impresa de per vida a la pell de l’artista, com el cànon preestablert del rol social que des de ben petits li és inculcat. Amb aquesta projecció d’un futur pactat pels prejudicis i els clixés socials, ens preparem per esdevenir una peça més del sistema social, un ésser domesticat, civilitzat, un autòmat fàcilment manipulable pels ordres de poder, es tracta, doncs, d’una identitat que li ha estat imposada, marcada amb tinta sobre la pell.

En el cas del seu projecte Aportació d’agents de l’ordre, realitzat a L’Havana l’any 2009, la Núria Güell ens trasllada a la identitat femenina, denunciant la funció que ha realitzat –i realitza– la dona com a objecte sexual i de satisfacció masculina. Al igual que succeeix amb moltes artistes feministes que treballen en pràctiques performatives, la Núria ha assolit ex-profeso aquesta funció, emprant el seu propi cos com a obra d’art, per tal de transmetre el seu rebuig a l’objectivació del cos femení. L’artista va convidar agents del cos policial, que li tiraven floretes de manera desagradable pel carrer, a la inauguració d’una exposició. A Cuba els policies tenen prohibit per llei tenir una relació íntima o sexual amb els estrangers. L’estratègia per portar-los a la galeria es va sustentar en el coqueteig, aprofitant totes les ocasions que li deien coses per seguir-los el joc i intercanviar telèfons. Cada un d’aquests acostaments i trucades els va documentar de manera oculta per després mostrar-los en l’exposició. La resposta de la Núria a la seva proposició de tenir trobades íntimes va ser donar-los cita a la inauguració de l’exposició, propiciant així la trobada dels policies amb la “investigació policial” de la qual, sense saber-ho, havien estat objecte. Les fotografies que documenten l’exposició es van afegir a una pissarra tancant així la investigació. Els policies són la cara més òbvia del control al subjecte per part del Sistema. En aquest cas, els seus actes li resulten a l’artista inconseqüents amb el que signifiquen. A través d’aquesta obra la Núria Güell buscava desordenar a qui representa i imparteix l’ordre, qüestionar les estructures de poder i els rols socials “inqüestionables”, legitimats per aquestes, alhora que subratlla aquesta visió masculina de la feminitat, amb una clara connotació sexual del cos per satisfer el desig masculí.

Finalment, l’última obra que presentem al projecte es Ayuda humanitaria, realitzada a Cuba i Espanya de 2008 a l’actualitat. La proposta consisteix en un intercanvi de serveis. La Núria es va oferir com a esposa a qualsevol cubà que volgués emigrar a Espanya, pagant les despeses del casament i el passatge. Va demanar als interessats que li escrivissin “la carta d’amor més bonica del món”, basant-se en aquest material un jurat format per tres jineteras cubanes va fer la selecció de la carta guanyadora i, per tant, del seu futur marit. Entre tots els concursants n’hi ha alguns que copien poemes, altres que mostren desconcert davant tal proposta, els que decoren el full amb dibuixos, però tots ells acaben abocant les seves esperances sota una rima o un número de telèfon a peu de carta, per aconseguir enamorar les prostitutes contractades per l’artista. El seleccionat s’havia de comprometre a estar a la seva disposició durant els anys d’espera per legalitzar la seva situació a Espanya, sempre que l’artista ho necessiti, per participar en diferents activitats relacionades amb la realització de l’obra, com per exemple, assistir a exterioritzar el seu agraïment als mitjans públics. Una vegada el marit cubà hagi aconseguit els seus papers legals espanyols es divorciaran, acabant així el contracte que els uneix, i si es ven l’obra tots dos es repartiran els guanys a parts iguals.

Ayuda humanitaria denúncia la situació de precarietat i desesperació que es viu a Cuba i explicita, a més, les controvèrsies en què la Núria Güell vol aprofundir, exemplificades en la figura d’aquest noi. Es parla del mercadeig dels sentiments i l’afecte a partir de la denúncia d’una situació de vida precària i de la corrupció d’un sistema que se situa al marge de les necessitats de la seva població. Núria Güell assumeix el rol del sistema, el mitjà per fer possible aquesta denúncia és l’acció artística. Aquests testimonis de desesperació emocionen, fent trontollar els clixés i estereotips preestablerts des de la societat occidental a la resta del món. Són testimonis que despullen la seva ànima a l’espectador, mostrant-nos així les identitats “altres” que des de la nostra privilegiada situació de dominació desconeixem i jutgem massa freqüentment.

S.G.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s