(auto)retrats

Aquest apartat fa referència a les obres autobiogràfiques, que, tal i com observa Estrella de Diego[1], han esdevingut en els últims temps un dels gèneres més recurrents. Ens podríem preguntar, per què? Què hi busquen els artistes, que hagi fet que s’estengui tant? Aquest renaixement de l’autoretrat, a què obeeix?

És fàcil endevinar que, òbviament, el gènere del retrat i l’autoretrat està íntimament relacionat amb la identitat en l’actualitat. Així doncs, primer hauríem de definir què és la identitat en la contemporaneïtat per poder-nos abocar, seguidament, en la qüestió del retrat i l’autoretrat. De Diego defineix el subjecte modern com una “identitat nòmada”: “una identitat ambigua, sense fixar, que s’anava movent i que farien realitat -virtual, és clar- les impunitats que potencia ara la xarxa”[2]. Així doncs, la definició que se’ns proposa per l’època contemporània no té res a veure amb la visió més aviat romàntica d’identitat “única”, inherent a l’individu, fixa i “sedentària”; sinó que és quelcom dinàmic, performatiu, canviant i, per tant, plural. D’aquesta manera, havent definit la identitat en la nostra època, podem respondre ara les preguntes inicials. Tenint en compte la “identitat nòmada” del subjecte modern i situant-nos en el nostre món, accelerat, cada vegada més homogeni i tecnòcrata, aquest interès pel gènere del retrat i l’autoretrat es podria interpretar com un intent desesperat, gairebé paranoic, de l’individu per trobar-se ell mateix, de definir, construir i fixar, encara que sigui momentàniament i parcialment, una de les cares de la seva polièdrica identitat.

Podríem dir que el mirall és l’element al voltant del qual s’articulen les obres d’aquest apartat ja que, com veurem a continuació, sempre hi és present d’alguna manera (a vegades, d’una manera implícita, com és el cas en la majoria d’obres, i en altres casos, com en les obres de Tati Ayala, més explícitament). Tal i com assenyala de Diego al llarg del seu discurs, el mirall permet el desdoblament de la persona, en aquest cas, l’artista en el “jo” i “l’altre”. Així molts artistes utilitzen aquest recurs en les seves obres, substituint el mirall per un llenç, una càmera fotogràfica o una pàgina d’un text. Observem, doncs, que es creen un seguit de separacions, de divisions. En primer lloc, una divisió d’espais – l’espai propi de l’artista i l’espectador i l’espai del mirall (tela, fotografia, pàgina del llibre, etc.) – i, en segon lloc, una segona separació entre els subjectes – el propi artista o espectador (que acaben ocupant el mateix lloc) i el reflex de l’artista o espectador, el “doble”, l’altre, que a simple vista podríem dir que és un objecte, en tant que forma part del mirall i no del propi artista –. Així doncs, aquestes dicotomies, en un principi, respondrien a una contraposició del món real i del món de ficció. Tanmateix, a mesura que passen els minuts davant del mirall, les fronteres entre aquestes divisions, marcades a primera vista, semblen difuminar-se i, a poc a poc, allò que semblava tan clar i oposat es va confonent fins a fondre’s. D’aquesta manera, com apunta de Diego, els retrats de diversos personatges, així com totes les altre obres, tindrien quelcom d’autobiogràfic, ja que remetrien a aquesta confrontació original de l’artista amb el mirall[3]. En última instància, si tenim en compte el fet que, posteriorment, el lloc de l’artista és ocupat per l’espectador, fins i tot podríem dir que totes les obres parlen també de l’espectador i que, per tant, en certa manera, en són autobiogràfiques de l’autor. Hem entrat en el joc infinit dels reflexos del mirall on el dins i el fora de l’obra i els subjectes reals i els reflectits juguen a intercanviar-se els papers repetidament i, on, en resum, assistim a un joc d’intercanvi constant entre la realitat i la ficció, on tot és possible. Finalment, segurament acabaríem preguntant “qui ets?” a l’altre que es reflecteix al mirall, pensant que és realment algú. Aquest ball entre la realitat i la ficció es converteix al final en una mascarada. Inserits en una societat regida per normes de comportament i ordre i unes certes expectatives de futur, ens convertim en mers actors que disposen d’una àmplia gamma de caretes, per cadascuna de les relacions que establim amb els altres. Qui som, en realitat? O millor encara, hi ha una sola realitat, una de veritat? Buscant sota cada màscara aquesta “realitat” només trobem una màscara rere una altra i, finalment, ens n’adonem que potser nosaltres i el món que ens envolta consisteix simplement (tot i que no senzillament) en un seguit de superposicions de màscares, totes vertaderes, falses, reals i fictícies. Aquest fet, doncs, demostra la multiplicitat de facetes de la identitat contemporània i la seva complexitat.

Dins aquest món, a cavall entre la realitat i la ficció, les obres de Paula Bonet, Estel CiuranaNúria GüellTati Ayala ens proposen, des de les seves disciplines respectives, diverses visions i versions d’aquest ball de màscares, del que de ben segur l’espectador, d’alguna manera, se’n sentirà partícip.


[1] “La autobiografía acaba por estar en todas partes, en cada rincón del relato cultural”, Diego, Estrella de. No soy soy: Autobiografía, performance y los nuevos espectadores. Madrid: Ed. Siruela, 2011. p. 9-10.

[2] Ibid. p. 187.

[3] Diego, Estrella de. Op. cit. p. 188.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s