gèneres

 Després d’haver recorregut la identitat mutable i mal·leable de l’etapa infantil, i un cop ens redescobrim a nosaltres mateixos reflectits al mirall i evocats de mil formes diferents al món, és hora de fer un pas més enllà. Arribats a aquest punt, IdentitArt proposa un viatge a través de vuit artistes que treballen en diferents disciplines, per tal d’endinsar a l’espectador en la confrontació i els estereotips marcats pels gèneres, en definitiva, en aquest tercer bloc parlem de la relació entre identitats masculines i femenines.

De la indagació íntima a la reivindicació social, el feminisme ha trobat en la història de l’art un material fonamental des del que reescriure el gènere. Durant segles s’havia imposat la identificació entre el món i les seves representacions: totes les imatges partien d’una visió patriarcal i fal·locèntrica del món que havia negat a la dona la capacitat de representar-se, és a dir, de tenir control tant sobre les seves decisions (representativitat política, jurídica o econòmica igualitària) com sobre la seva imatge (doncs la història de l’art la relegava al lloc de l’objecte).

Un text influent en la història de l’art feminista és Why have there been no great women artists? de Linda Nochlin, que es va publicar per primera vegada el 1971. Nochlin raona una obvietat aleshores necessària, sobre les raons de la inexistència de grans dones artistes en els manuals d’història contemporània, que s’explica, no per raons biològiques, sinó per discriminació i desavantatge1. No és una excusa, és una posició avantatjosa des de la qual les dones podien fer una crítica de la disciplina de la història de l’art convencional. Aquests arguments estan recollits i analitzats en el llibre de Griselda Pollock Vision of Difference; Feminity, Feminism and the Histories of Art (1988). En aquest treball, s’evidencia que la pregunta inicial estava mal plantejada en el sentit que implicava només una resposta negativa. La discriminació no era la causa de l’exclusió, i per tant, no podia ser-ne l’explicació. L’exclusió de les dones com a conseqüència de la discriminació implicava que, només d’inserir les dones artistes en les institucions existents, s’aconseguiria acabar amb l’opressió de les dones2.

De fet, l’alliberament de les dones artistes ha consistit tradicionalment a emular els homes. Pollock, contràriament a aquesta perspectiva masculina del feminisme, sosté que la discriminació és un símptoma visible o “un punt evident de contradicció” en les societats burgeses liberals que estructuren les desigualtats a través de l’economia i l’ordre social, i el que és més important, en el cas de la història de l’art, a través de les institucions de representació. En efecte, la història de l’art feminista ha hagut de dedicar-se a analitzar i també a modificar les estructures i els sistemes de representació que generen discriminació i relacions de poder desiguals3. La teòrica feminista i principal defensora de la visió performativa del gènere, Judith Butler, esmenta que el gènere és el mecanisme a través del qual es produeixen i es naturalitzen les nocions del masculí i el femení, però el gènere bé podria ser l’aparell a través del qual aquests termes es reconstrueixen i es desnaturalitzen4.

La paradoxa del feminisme suposa que en parlar en nom de la “dona”, el terme es deconstrueix contínuament. Com escriu Pollock: […] masculinitat i feminitat no són termes que designin una entitat concreta i independent, “homes i dones”, sinó que són simplement dos termes diferenciadors. En aquest sentit, el patriarcat no es refereix a la dominació estàtica i opressiva d’un sexe sobre l’altre, sinó a un entramat de relacions psicosocials que estableixen una diferència socialment significativa centrada en el sexe, tan arrelada en el nostre sentit de la identitat sexual que resulta natural i inalterable5.

En aquest sentit, podem afirmar que la feminitat es duu a la pràctica a partir d’una sèrie d’actes performatius, com ho és per exemple la mascarada. La mascarada fa referència al maquillatge i representa la construcció d’una ficció. Entorn d’aquesta qüestió, la il·lustradora Paula Bonet ens mostra en una selecció d’obres aquesta rellevància del maquillatge en les seves figures.

La performance és la disciplina que engloba més artistes en el nostre projecte, no en va, ja que cal recordar com aquest mitjà fou un dels més recurrents i en el que se sentiren més còmodes les pioneres en l’art feminista dels anys setanta. ReAct, col·lectiu d’artistes, presenten dos dels seus projectes anomenats La repressió de la dona i Estètica Social. A La repressió de la dona Lili Guerrero i Lara Anais Martinez Wiesselman prenen unes banyeres d’aigua bruta situades al carrer i, envoltades d’un públic espontani, intentan netejar-se l’actitud masclista i superior de la societat fal·locèntrica. A Estètica Social, tornem a trobar-nos amb la crítica als estereotips dels gèneres. El desig de transformar-nos a la manera d’aquests models ens porta a reencarnar-los. La por al rebuig del grup social per no seguir aquests models estereotipats, el desig de complaure o el temor a l’exclusió en l’espai públic, fan que aquests cànons siguin imposats.

Altres projectes més punyents i colpidors són els que duen a terme les artistes Joy Ful i Marina Torrington. La performance de Joy Ful, anomenada Writing Nudes, consisteix en mostrar el seu cos despullat –fràgil i de pell clara– ple d’inscripcions que ens parlen del desig, de com aquest impuls sexual masculí l’embruta i la manipula, fixant empremtes en la seva nuesa. La performance que va realitzar la Marina Torrington ens parla de la mutilació genital femenina, l’amputació del seu cos i de la privació al plaer sexual.

En l’àmbit de la performance exposen també la Núria Güell i Les Salonnières. A través del projecte Aportación de agentes del orden, la Núria busca desordenar a qui representa i imparteix l’ordre, qüestionar les estructures de poder i els rols socials “inqüestionables”, legitimats per aquestes, alhora que subratlla aquesta visió masculina de la feminitat, amb una clara connotació sexual del cos per satisfer el desig masculí. Finalment, Les Salonnières són les últimes artistes d’aquest bloc. Presentant les seves obres The Hairdresser Salon, Manierisme del pentinat i La Mascarada, descobrim el seu especial interès en comprendre, repensar i crear nous vincles entre la nostra vida quotidiana i la construcció d’identitats, personals i de grup, per tal de crear narratives subversives a les dominants en la nostra societat.

1 Nochlin, Linda. Why have there been no great women artists. New York: Harper & Row, 1988. pp. 145-178.

2 Pollock, Griselda. Vision and Difference: Femininity, Feminism, and Histories of Art. London, Routledge and New York: Methuen, 1987.

3 Faxedas, Lluïsa. Feminisme i història de l’art. Girona: Documenta Universitària, Universitat de Girona, 2009, pp. 103-134.

4 Butler, Judith. Deshacer el género. Barcelona: Paidós, 2006, pp. 70-71.

5 Malvern, Sue. Griselda Pollock, dins Murray, Chris. Pensadores clave sobre el arte del siglo XX. Madrid: Ediciones Cátedra, 2006, pp. 248-250.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s